Va néixer a Cornellà de Llobregat el 1930. Ordenat de prevere el 1954. Fou vicari i ja es destacà com a rector en la creació de la parròquia de Sant Antoni de Llefià (1961), barri molt degradat de Badalona, on va promoure i va presidir la Cooperativa d’habitatges Llefià que impulsà la construcció de 180 pisos. Després regí la parròquia de Sant Isidre, a l’Hospitalet de Llobregat, on creà i potencià la catequesi, el consell pastoral, les colònies de vacances per a infants, joves i gent gran i l’associació Amics dels avis, que finalment cristal·litzà en una residència per a uns 50 ancians i un centre de dia. Renovà l’escola parroquial, “Casal dels Àngels”, que assolí la xifra de mil alumnes. Precisament en l’àmbit escolar creà l’any 1984 la Fundació d’Escoles Parroquials de l’Arquebisbat de Barcelona que agrupa les escoles de titularitat diocesana i parroquial, de la qual fou president del 1985 al 1991. Avui, aquesta Fundació representa o aglutina 19 escoles amb més de 8.000 alumnes.
Mentrestant el 1967 l’arquebisbe Marcelo González el nomenà vicari episcopal d’Ambients Obrers i després ho fou també de zona. L’arquebisbe Narcís Jubany li renovà ambdós càrrecs des del 1972 al 1976. La preocupació per l’evangelització del món obrer i l’atenció als immigrants que arribaren a Catalunya procedents del sud d’Espanya sempre han estat molt presents en la seva tasca pastoral. Ha viscut sempre en barris de l’àrea metropolitana, en habitatges humils.
El fet d’haver estat durant més de trenta anys pastor de zones de suburbi i de treballar estretament amb l’Acció Catòlica Obrera i la Joventut Obrera Catòlica, no li privà de divulgar, sobretot a través de diaris i revistes, el pensament, etern o renovador, de l’Església. Per això setmanalment escriví al diari El Noticiero Universal de Barcelona la secció “Nuestra Iglesia de cada día” i també cada setmana duia una altra secció a la revista El Eco de Badalona sota el títol de “Es primavera en la Iglesia”, on divulgà especialment textos del Concili Vaticà II, alhora que parlava de temes socials i culturals i subratllava els problemes de la immigració. El 1966 fou el fundador, amb alguns laics, del Grup Cristià de Promoció i Defensa dels Drets Humans i es preocupà a fons perquè laics catòlics es formessin en el pensament social de l’Església, malgrat les dificultats amb el règim totalitari de l’època, de cara a una previsible obertura democràtica, mentre en la clandestinitat obrera i part de la política hi havia una gran preponderància del marxisme. Per això Carrera impulsà el compromís polític dels cristians, treballà amb grups democristians i especialment amb polítics, també catòlics militants, com Jordi Pujol o Anton Cañellas, i els ajudà en el període de la transició de la dictadura a la monarquia democràtica.
Escriptor culte i de bon estil literari, també polemitzà amb sectors ideològicament radicals. Del 1969 al 1975 Carrera fou fins i tot director literari de l’editorial Nova Terra i hi impulsà noves col·leccions. Joan Carrera va saber mantenir una relació privilegiada amb el món de la cultura, de l’economia i de la política, alhora que ho simultaniejava amb la seva acció pastoral en barris obrers i d’immigració. Fou el principal redactor de la famosa pastoral col·lectiva Arrels cristianes de Catalunya (1985) i darrerament de la també pastoral col·lectiva Creure en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor (2007).
Les seves col·laboracions al setmanari Catalunya Cristiana (des del 1983) han marcat una línia evangèlica, teològica i política equilibrada, plenament identificada amb el magisteri de Joan Pau II, on ha demostrat que ha tingut un públic fidel i variat, que el seguia, i per això han tingut èxit els seus llibres, sovint recull d’articles i estudis dispersos, com La canya esquerdada (1993), Del Postconcili al Postprogressisme (1994), El gust de la fe (2001) o Aquest Nadal en fa dos mil (2000). Promotor, fundador (1994) i president del Patronat que dirigeix Ràdio Estel, emissora radiofònica de la diòcesi.
El 1991 Joan Carrera fou nomenat bisbe auxiliar de Barcelona a proposta de l’arquebisbe de Barcelona, Ricard M. Carles. Va ser ordenat bisbe en aquesta mateixa Basílica de Santa Maria del Mar el 22 de setembre de 1991. Des del 1995 al 2000 fou el responsable de la cúria i ajudà a renovar el govern diocesà. Dimití aquest any del seu càrrec per un desacord amb qüestions internes de cúria; tanmateix va continuar la seva tasca pastoral i intel·lectual, a més de ser el vicari general de l’arxidiòcesi. Va continuar exercint la seva responsabilitat de vicari general i de bisbe auxiliar amb l’actual cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach. El 19 de setembre de 2008, mentre dirigia uns exercicis espirituals a seminaristes de Barcelona al Santuari del Miracle va patir un vessament cerebral. Va morir finalment a l’Hospìtal de la Vall d’Hebron el 3 d’octubre de 2008.
Ningú com Joan Carrera coneixia tant la diòcesi perquè, a més, connectava perfectament amb la societat barcelonina i catalana. Va treballar amb l’Acció Catòlica, va tenir el suport de laics de tendències diferents i va treballar amb els moviments eclesials o laicals i nous moviments. Ha estat respectat per d’altres opcions apostòliques, per intel·lectuals no cristians i ha esdevingut un referent en el món cultural i social català. Des del bisbe Josep Torras i Bages, mort el 1916, no hi ha hagut a Catalunya un prelat que tingui una obra tan extensa, tan sòlida i amb tants registres.
